La classe i el discurs
La classe és un text construït entre el professor i l’alumnat.
El text té existència psicològica: és diferent per a cadascun dels alumnes i diferent pel professor. I alhora té un component social: algun punt concret d’unió ha de tenir perquè si no falla la comunicació (en alguna mesura, falla sempre). El text només existeix en tant que està en la ment d’algú.
La classe és un text. El conjunt de classes també és un text. D’alguna manera, el curs sencer és un text, i també la carrrera, fins i tot es pot considerar en certa manera que tota la vida és un hipertext.
El paisatge no existeix per ser observat. Les coses existeixen per existir, en el moment que les estudiem i les classifiquem sorgeixen els problemes, que no són intrínsecs a les coses sinó propis de la nostra classificació i de les nostres definicions. Veiem el món filtrat per aquest sistema.
En un sentit estricte el discurs està associat a allò verbal: hi ha d’haver paraules. En un sentit més ampli i des del punt de vista semiòtic, el discurs és més multimodal. Les paraules arriben amb altres comunicacions com la roba, el caràcter del professor, etc. Des d’aquest punt de vista, el professor és un professor-text o un professor-discurs.
Podem parlar del món-text a la nostra disposició. Ningú no ha creat la posta de sol amb l’objectiu que un observador la trobi bella. El discurs psicòtic no és més que una interpretació excessivament allunyada de la realitat. Un receptor pot convertir qualsevol cosa en discurs.
El significat d’un text no és la suma dels significats de les paraules que el componen perquè fins i tot quan no hi ha significat d’aquesta suma el text en sí pot tenir significat: un llibre en blanc editat a mode de projecte artístic és una crítica al model cultural, per posar un exemple.
El silenci, que és el no-dir, també pot adquirir un significat: a través de la interpretació. Succeeix que com que és poc explícit hi ha moltes interpretacions, però això no vol dir que no comuniqui.