Resum del capítol sobre Europa i el món en expansió al segle XVIII
(Resum en base a Europa y el resto del mundo, de P. J. Marshall; a BLANNING, T.C.W. (ed.), El siglo XVIII. Europa 1688-1815. Historia de Europa Oxford, Barcelona, Crítica, 2002)
Les empreses colonials d’Espanya i Portugal a Amèrica havien estat possible gràcies a la mà d’obra que aportaven els esclaus. La relació amb els pobles indígenes va ser diferent en cadascun dels casos. Els portuguesos al Brasil i els espanyols a les Amèriques sempre van pretendre la consecució d’una societat mestissa però integrant els indígenes al pla social més baix possible; els francesos volien en certa mesura «afrancesar» els indígenes i els permetien anar a la metròpoli; els anglesos, en canvi, procuraven tot el possible per excloure els indis dels seus assentaments. Aquestes diferències en la conducta social dels colons tenien a veure amb les particularitats de la religió que professaven cadascun d’ells.
En aquesta mà d’obra, els esclaus, que es considerava un bé moble que podia ser reprimit durament si no acatava a la primera les disposicions del seu propietari, es basarà l’economia colonial. Cap al segle XVIII s’observa una gran presència d’esclaus arreu on hi ha cultius bàsics per a Europa. Cultivaran plantacions de productes tropicals i també serviran per explotar els recursos minerals, sobre tot la plata a les colònies espanyoles i l’or a Portugal.
Totes les metròpoli van intentar mantenir un nivell d’autoritat i de capacitat de regulació sobre les seves colònies amb vistes a controlar sobre tot l’aspecte econòmic i que els seus fruits redundessin en la metròpoli. Espanya, amb una gran jerarquia de funcionaris amb el virrei al capdavant; Anglaterra, amb cossos que seguien l’esquema de la Càmera dels Comuns, és a dir, una certa estructura representativa; al Brasil, amb un esquema similar a l’espanyol però més relaxat.
Amb l’augment de les capacitats productives de les colònies augmenta també la capacitat comercial i, amb aquesta, es produeix una escalada bèl·lica produïda per l’intent de cada metròpoli de comerciar en exclusiva amb les seves pròpies colònies i controlar tot mantenint-ne el monopoli de l’explotació econòmica. Totes les metròpolis envien defenses i, alhora, intenten trencar les restriccions comercials que les altres metròpolis exerceixen sobre les seves possessions.
Les possessions colonials anaven augmentant el seu valor. Algunes potències havien trencat les restriccions comercials de les altres i la laxitud de les autoritats locals que havia permès tal cosa no era ben tolerada per les metròpolis que les controlaven, per la qual cosa van prendre mesures, van desenvolupar els recursos econòmics de les colònies i van reformar-ne els governs.
Aquesta política intervencionista, la guerra, el creixement econòmic i un incipient recel a la metròpoli van tenir un efecte profundament pertorbador a les colònies. Les elits criolles de les colònies s’encaminen cap a la independència, camí que ofereix un dels seus fruits primerencs més destacats amb la independència de les possessions britàniques a Nord Amèrica, fet que s’explica per què, per l’organització en certa mesura representativa vigent fins aleshores, aquestes elits ja estaven polititzades. Un creixent sentit de la identitat pròpia i de ressentiment cap a les metròpolis, això no obstant, envaeix també totes les altres colònies.
Les relacions de les potències europees amb l’Àsia eren força diferents respecte a les que hi va haver amb els territoris americans, perquè si a Amèrica les potències europees havien organitzat l’extracció de minerals i el cultiu de la terra, a l’Àsia es van convertir en actors del sistema econòmic ja establert i el mode de comerciar estava establert des de principis de segle: els bens o lingots europeus eren intercanviats sobretot per productes tèxtils i espècies. L’hegemonia en aquestes relacions comercials va ser un motiu de lluita tan important entre les potències europees com aquella que es produïa a Amèrica. Portugal, Holanda, Anglaterra i França van dur a terme maniobres diferents per aconseguir-la: el recurs bèl·lic era poc efectiu, així que s’hi establien de la manera que els governants locals els ho permetien.
Així, la primera meitat del segle XVIII va ser de relativa estabilitat a l’Àsia. La segona meitat va ser en canvi temps de guerra, amb Rússia assetjant posicions otomanes fins que van aconseguir vèncer, d’una banda, i l’entrada d’Anglaterra a la India, de l’altra. Després de la caiguda dels mogol a la India aquest país es va fragmentar de facto, circumstància aquesta que van aprofitar els britànics i els francesos per guerrejar i dur a terme maniobres diverses per assegurar-se’n el control, amb resultats favorables sobretot per a Anglaterra.
L’èxit d’Anglaterra va resultar desastrós pel comerç francès a l’Àsia i també per als interessos holandesos.
Aquests esdeveniments van reportar beneficis o perjudicis, segons el cas, a alguns dels actors que van intervenir-hi. Per exemple, els governants i els comerciants que feien negoci amb l’esclavitud van veure considerablement engrandida la seva fortuna, mentre que part de les poblacions indígenes els territoris de les quals s’anaven colonitzant passaven a condicions d’esclavitud.
Els recursos que de les zones colonitzades anaven a Europa també es van repartir de manera desigual. En termes generals, la major part d’aquests recursos quedava a la metròpoli i la resta es venia a altres parts d’Europa.
L’expansió europea va anar acompanyada d’una exportació dels seus valors, amb els quals les poblacions indígenes de les zones colonitzades van entrar en contacte. Aquest contacte, no obstant, no va ser unidireccional sinó que es va produir un mestissatge. L’empremta d’aquest contacte cultural és clar a les zones colonitzades, a Europa es va produir per exemple un augment del coneixement amb la publicació de diversos tractats sobre «les Indies». En resum, es va posar a Europa davant el mirall dels no europeus.
Aquest augment de coneixement va tenir un impacte molt gran dins Europa mateixa, perquè va demostrar que el punt de vista, la religió, l’art. la cultura, el mode de vida, etc., europeus, no eren el punt de vista únic ni «natural».
S’argumenta que la Il·lustració, com que era un moviment europeu i va definir els pobles europeus com a «avançats» i «racionals» va contribuir a la definició per negació dels pobles no europeus, que no participarien d’aquestes característiques. Però la visió il·lustrada de la humanitat com un tot amb similituds essencials va contribuir també a acceptar que tots els éssers humans havien de tenir els mateixos drets bàsics. A la Gran Bretanya hi va haver un moviment a favor de la llibertat dels esclaus molt popular, inspirat en un sentit cristià d’humanitat comú.
Alguns pensadors també van fer servir la inevitable comparació que va acompanyar allò que pels europeus va ser la descoberta d’altres pobles no per afalagar Europa sinó per tot el contrari. Per exemple, van contraposar el fanatisme i clericalisme europeu a la tolerància de Confuci.
En qualsevol cas, quede clar que el corpus de noves dades va servir de material pels intel·lectuals del segle XVIII per reflexionar sobre altres éssers humans (de forma cada vegada menys superficial i més profunda) i sobre la Humanitat en general.
Cal dir a més pel que fa l’aspecte econòmic que la riquesa aconseguida amb les empreses colonials va recaure sovint en uns grups socials concrets i que no ca contribuir a transformar l’equilibri polític entre les potències europees, la qual cosa no vol dir que no hi deixés una considerable empremta.
Vegeu també