L'idioma com a tresor de la Humanitat

Més enllà de la simple eina de comunicació

Els parlants de llengües sovint caracteritzades com a minoritàries o minoritzades, és a dir, els d’aquelles que compten amb relativament pocs usuaris en relació amb el nombre de parlants d’altres llengües que hi estan molt en contacte, sovint senten l’argument que els idiomes són tant sols una eina de comunicació. Una eina i res més. L’argument pretén treure importància a les llengües amb menys parlants en favor d’aquelles que en tenen més identificant la seva vàlua únicament amb la capacitat que aporten a l’usuari per a comunicar-se amb altres persones (quantes més persones entenguin una llengua, millor és com a eina de comunicació).

Afortunadament pels parlants d’aquestes llengües anomenades minoritàries, la institució supranacional sovint considerada com la més important a nivell mundial en l’àmbit de la cultura, la UNESCO, s’ha pronunciat a favor de la diversitat cultural en aquests termes: «ha de ser considerada com el conjunt dels trets distintius espirituals i materials, intel·lectuals i afectius que caracteritzen a una societat o a un grup social i que abasta, a més de les arts i les lletres, les maneres de vida, les maneres de viure junts, els sistemes de valors, les tradicions i les creences» [1], tot explicitant així que l’idioma no és només una eina de comunicació i com a eina ha de ser avaluada i qualificada, sinó que és molt més que això. És, per començar, el pilar bàsic de què disposa un grup de persones en l’exercici de creació de nous elements de la seva cosmovisió, en l’exercici de la creació cultural; i, alhora, el reflex i la petjada de la cosmovisió d’aquest conjunt de persones.

L’idioma com a reflex de la cosmovisió d’un grup de persones

Raquel Ahuja Sánchez recull i comenta en el seu article Educar en la diversidad: educar para la interculturalidad quatre prejudicis que d’acord amb Félix Martí, director del Centre UNESCO de Catalunya, existeixen en relació amb les cultures. En aquest marc es pot llegir:

«Cada cultura ofereix una perspectiva original des de la qual construir el coneixement, una epistemologia; cada cultura ofereix un sistema de valors, mites i símbols que permet viure amb orientacions específiques. La diversitat cultural és la garantia última del pluralisme, és el patrimoni més important de la humanitat; el conjunt de les cultures és el tresor més gran que ha generat la història humana.» [2]

I en cada llengua hi ha el reflex d’aquesta epistemologia. D’exemples que justifiquin aquesta afirmació n’hi ha molts. Potser un dels més clarificadors en aquest sentit és un que proposa Otto Jespersen: «Els japonesos tenen diferents paraules, no solament per a “tu” o “vós”, sinó per a “jo”, segons la persona a la qual hom s’adreça. Fins a quin punt han arribat en aquest sentit, es pot observar en el fet que les paraules més familiars per a “jo” i “tu”, boku i kimi, usades pels infants en adreçar-se als amics i companys de joc, fora d’aquí no emprades en absolut, volien dir originalment “servidor” i “senyor”. En basc no solament hi ha diferents pronoms, sinó diferents formes verbals, de manera que “jo tinc” s’ha de posar diferentment segons si hom parla amb un subordinat, un igual o un superior.» [3]

L’exemple és clarificador perquè palesa que la llengua japonesa s’adapta a les necessitats dels parlants de la llengua japonesa (dit d’una altra forma: s’adequa al context) i per això és producte d’uns costums, d’unes classificacions concretes, d’una cultura concreta; alhora que, en tant que es tracta d’una llengua, és la base per a la generació de nous elements culturals (és a dir: genera contextos) i fa veure al seus parlants el món d’una determinada manera.

Acceptant aquesta realitat i estenent-la, inferint una regla general a partir d’exemples com aquests, Sapir i Whorf van arribar a la conclusió que «les paraules organitzen les categories cognitives que ens serveixen per i) conèixer el món i ii) compartir aquest coneixement amb la resta de persones» [4].

Aquesta conclusió en forma d’hipòtesi, que ha rebut el nom d’hipòtesi de Sapir-Whorf, ha estat prou criticada i encara està en activa discussió en el món acadèmic. De tota manera, fins i tot en el cas de no acceptar-la, es fa difícil refutar que de la mateixa manera que «el context genera el text i els textos creen i condicionen contextos» [5], o precisament a causa d’això, un context concret genera un idioma adequat a tal context, i alhora aquest idioma crea i condiciona contextos.

La llengua i la varietat lingüística com a marca d’identitat

L’idioma en el seu conjunt és alhora producte i productor de la cosmovisió d’un grup que tot sovint s’identifica amb el terme de «nació». Per bé que es tracta d’un terme prou discutit també en segons quines escoles de pensament (algunes de les corrents marxistes, i algunes de les llibertàries, per citar dos exemples prou influents), no hi ha dubte que tant la llengua com la varietat lingüística pròpia constitueixen signes d’identitat.

No en la totalitat de les ocasions, però sí moltes vegades, la llengua defineix la identitat nacional amb més força que cap altre element. Així, per exemple, hi ha persones que reivindiquen un estat propi per als territoris de parla catalana, en base a dues coses: el convenciment que l’estat-nació és la forma d’organització político-territorial hegemònica i el convenciment que el fet de compartir una llengua els constitueix com a nació.

No cal dir que en la construcció d’una identitat nacional hi intervenen de forma dràstica diferents elements, com la Història i la Literatura [6], que estan construïts a base de paraules.

Queda clar que la identitat relacionada amb el sentiment de pertinença a un grup està constituïda, també, i, de vegades, fonamentalment; per la llengua. Però en allò que podríem anomenar identitat personal, aquella definida com «el que fa que jo no sigui idèntic a ningú més» [7], no només hi intervé la llengua en conjunt, sinó altres elements més específics de l’àmbit d’estudi de la lingüística, com són l’idiolecte, la varietat geogràfica, la varietat històrica i la varietat social. Dit d’una altra manera: l’«ús de la llengua estratifica socialment i és estratificat socialment» [8], la qual cosa inevitablement constitueix una marca d’identitat.

La importància d’una llengua

Les paraules amb què un parlant es refereix a un element de la realitat no són la cosa mateixa, és clar, però s’hi refereixen i, alhora, constitueixen una realitat nova. Una realitat nova que forma discursos, que envolta els parlants i per tant filtra la seva visió del món. Parlant en un sentit més ampli, es pot dir que a allò a què un humà pot accedir és al món-text que hi ha a la seva disposició, donat que tot el que hi ha a la realitat ho percep passat pel filtre de les paraules de la llengua o les llengües que coneix. En paraules de Ludwig Wittgenstein: «Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.» [9]

Amb tot això, queda clar que el manteniment de la diversitat de llengües és tan important per a l’estudi de la llengua com ho és la diversitat biològica per a la zoologia o la biologia. Però no només és important per a un únic camp d’estudi: la prehistòria, la psicologia o l’antropologia, entre d’altres àmbits de coneixement, perden una gran quantitat de dades valuoses cada vegada que s’extingeix una llengua, tal com encertadament apunta el manifest de la Foundation for Endangered Languages [10].

Això és així perquè el llenguatge porta impreses pistes de la història, de la forma de vida, del mode d’entendre el món, de la identitat, etc., d’un grup determinat de persones. És per totes aquestes raons que cada llengua és un petit tresor patrimoni de la humanitat; i, cada idioma que s’extingeix, una petita (o no tan petita) tragèdia.

Notes

[1] Conferència General de la UNESCO, Declaración universal de la UNESCO sobre la diversidad cultural, 2002
[2] Raquel Ahuja Sánchez, Educar en la diversidad: educar para la interculturalidad, 2006
[3] Otto Jespersen, La llengua en la humanitat, la nació, i l’individu, 1925.
[4] Joël Candau, El lenguaje natural de los olores y la hipótesis de Sapir-Whorf, 2003.
[5] Josep Maria Castellà, De la frase al text, 2002.
[6] El III Congreso Internacional de la Lengua Española va tractar el tema de la relació entre llengua i identitat en la creació literària. Les diferents ponències que es van realitzar en aquest marc, que poden aportar més informació al respecte, es poden consultar a http://cvc.cervantes.es/obref/congresos/rosario/ponencias/identidad/default.htm
[7] Amin Maalouf, Les identitats que maten, 1998.
[8] Josp Maria Castellà, 2008.
[9] Ludwig Wittgenstein, Tractatus logico- philosophicus, 1921.
[10] Foundation for Endangered Languages, Manifesto of the Foundation for Endangered Languages, 2007 (data de la darrera actualització)